Sobre aquest blog

He estat rellegint coses que tenia escrites a l’ordinador o a diverses llibretes des de l’any 2006 i m’ha semblat que algunes d’elles potser li podrien interessar a un o altre. I aquestes són les que transcriuré en aquest blog.

Perquè reflecteixen una evolució de pensament en augmentar l’edat, que deu ser força comuna.

Versen bàsicament sobre religions (des d’un punt de vista no confessional) i una mica de filosofia pedestre, junt amb comentaris sobre vivències diverses. I eventualment hi afegiré notes actuals.

Bon profit pels qui tingueu la paciència de llegir-ho.

23/12/2026

Hi ha una seqüència lògica, Crec en Déu, però quin Déu, com és. És un que em faig a mida? O és simplement l’Absolut, la Realitat màxima, allò inefable i fins i tot diria que impensable? Ahir vaig llegir a alguna banda “Dios definido, Dios finido”. Penso que és molt cert: com deia Hawking, si sabéssim perquè Déu ha creat l’Univers, entraríem en el cervell de Déu i ja no seria tal, o ho seríem tots.

Per mi no és una qüestió de fe, sinó de raó. Déu existeix. Però, quin?

Perquè si entrem en el tema de la religió tan sols de la Bíblia, aquí sí que la raó queda descol·locada i insuficient (o inadequada). Era Déu Jesucrist? Abans o després? Va ressuscitar físicament o és una al·legoria del final general? La Trinitat? La transsubstanciació? Per no parlar dels dogmes posteriors de Maria, infal·libilitat papal, etc.

Creure això, p.e. la Trinitat sí que demana fe. Tot i que en un estudi teològic profund s’hi pugui arribar de manera raonada, i ben segur que és una construcció teòrica molt bona, si no s’està prou preparat, o es creu o no, en pla carboner.

Jo em pregunto: si per respectar l’educació infantil, les arrels, etc. jo decideixo creure, no és això un acte de la raó, de la voluntat conscient? No és una hipòtesi intel·lectual? Perquè per molt que jo digui que hi crec, que ho accepto, per l’autoritat superior de no sé qui, en el fons continuaria sense creure-ho o en el millor dels casos, pensant que m’és igual, i que no afecta ni la meva vida ni la dels altres (tret dels que van ser cremats per haver-ho negat).

Ahir vaig llegir atentament el Credo de Nicea (cosa que constato que després d’una pila d’anys de resar-lo cada dia, no havia fet mai; no sabia el que deia: impressionant)

La impressió és que podria ser aquest o un altre diferent. Els pares de l’església -alguns d’ells semianatematitzats pels següents-, podrien haver-ho fet diferent. No es pot pretendre que Déu va parlar per boca seva (o escriure per ploma seva, linguae o calami) i que canviava de tant en tant, fins al s. IV o V.

Aleshores, que s’ha de fer: Déu i jo? Com em relaciono? Déu, jo i el proïsme?

Acceptant que tots els homes (i dones) de bona voluntat tenen vida eterna plena mitjançant qualsevol religió, podria mirar-ne una altra? Alguna més senzilla, que no plantegés tots aquests problemes teològics? De fet, el que faria seria canviar de marc cultural, de manera d’acostar-me a Déu. Realment, la divinitat de Jesús ho complica tot molt (en l’àmbit personal i a escala d’entesa entre religions). Ho diu Kung a En busca de nuestras huellas.

També crec en la pregària, individual i col·lectiva (lliga amb l’increment vibracional). L’emoció intensa, molt intensa que vaig sentir l’altre dia a la celebració eucarística al Borja em va deixar altament impressionat: va ser l’ambient, els records d’infantesa, potser l’enyorança de la ingenuïtat perduda, tristor per no formar realment part del grup, o per no disposar del cabdal d’energia i força que els altres semblaven treure de la Comunió? M’agradaria creure-hi, però tal com dic suara, seria una pura hipocresia. Potser quan diuen que la fe és un do gratuït es refereixen a això, i jo no el tinc. Però creure amb convenciment, no per raons culturals o per un retorn al passat. Com llegia l’altre dia, en aquests temes (i en altres, suposo) quan es comença a pensar s’ha de seguir

fins el final. Final que, d’altra banda, no sé quin és i que dubto que existeixi. És la finitud del nostre pensament, la que fa la recerca infinita (Gadamer). Però no es pot estar en la crisi contínua, en la intranquil·litat mental-religiosa unamuniana sense aturador.

S’han d’anar acceptant certeses, i anar construint sobre elles. Una espècie de mètode cartesià en el terreny religiós.

La primera seria l’existència d’un Déu (que com a certesa bàsica, Ell n’hi-dó).


Deixa un comentari